Antecedents
La nostra primera filla, la Nur, va néixer per cesària després d’una inducció per CIR amb Doppler alterats des del 2n trimestre. Durant l’embaràs em vaig informar molt i tenia moltes expectatives del part. Volia un part el menys medicalitzat possible i sense epidural, per això, quan a la setmana 37 em van proposar d’induir perquè no creixia bé, em va caure el món a sobre. En un primer moment, no vam acceptar. Vam continuar amb controls i pressions d’inducció per part dels ginecòlegs, i a la setmana 39, després de donar-hi moltes voltes, més serens i amb por al cos de què la Nur no estès del tot bé dins la panxa, vam programar la inducció. Sis prostaglandines i 20 hores després, estava dilatada de 3 cm i havia tingut un parell de contraccions que s’havien esfumat en res… vam parlar molt amb tot l’equip i finalment vam decidir fer cesària, el 15 de desembre del 2017 la Nur va néixer, petita, però sana. A mi em va quedar una mica de buit i una ferida fruit d’unes expectatives no complertes i haver acabat en cesària, que era el que més volia evitar. Tanmateix, estava molt feliç amb la meva nena i la nova família, així que durant un temps el dolor va quedar apagat dins meu.
Embaràs d’en Kai (integració de la ferida de cesària de la Nur)
L’embaràs d’en Kai, va arribar de seguida que ens hi vam posar, estava encantada! Tenia nou mesos per disfrutar-ho. M’encanta estar embarassada! Igual que la meva mare en els seus embarassos, és dels moments en què millor m’he sentit de la meva vida. Tinc la sort de no haver patit quasi cap dels símptomes molestos dels embarassos, o almenys no ho he viscut com una cosa negativa, sinó com uns canvis necessaris als quals el meu cos s’adapta. La plenitud i benestar, tant físic com emocional i el saber que tinc una vida a dins, em fan gaudir d’aquests mesos a tope.
Amb aquest nou embaràs, però, va ressorgir el dolor del meu part anterior, més fort que mai, ara sí que em dolia la manera com la Nur havia arribat al món. La meva primera prioritat va ser evitar una altra cesària. Em vaig plantejar seriosament el que amb el primer embaràs ja havia passat pel meu cap: un part a casa. Vam contactar amb Equip Mudra i després de conèixer’ls a la primera sessió informativa, jo ja sabia que provaríem un part a casa amb elles. En Victor, al principi, no ho veia clar, però a mesura que passaven les setmanes estava cada cop més convençut, fins que el part a casa també es va convertir en la seva primera opció.
L’embaràs avançava i tot anava bé, estava decidit: pariria a casa, però era important arribar al part completament sanada psicològicament i acceptant que hi havia possibilitats que es repetís una cesària si era necessari. Vaig anar a una psicòloga perinatal i després d’una bona feina amb ella, vaig aconseguir acceptar i integrar el naixement de la Nur com el que va ser: una cesària no desitjada, però bastant respectada i bonica, amb el suport i carinyo d’en Victor, i un amor entre els tres que quedarà per sempre.
Part d’en Kai
És divendres, estic de 41+2, vaig a l’hospital per fer visita i corretges. Imagino que la gine em dirà que hem d’induir, ja que s’acosta la “data de caducitat” dels hospitals: 42 setmanes. Tinc claríssim que no ho faré, a més, no penso estressar-me gens fins dilluns. La ginecòloga ja sap que tinc la idea de parir a casa així que em pregunta què vull fer, li dic que de moment esperar a la 42. M’explica alguns riscos blablabla… i em diu que ens veiem dilluns i parlarem d’inducció. Les dues comentem i desitgem que la cosa s’activi durant el cap de setmana, ja que a corretges ja es veuen bastantes contraccions i jo fa alguns dies que em noto a punt.
Surto alliberada de l’hospital, estic tranquil·la i contenta amb la visita, no he hagut de lluitar gaire perquè no m’atabalin amb la inducció, pensava que seria pitjor… i el més important, tot està perfecte. Crec que no tornaré el dilluns, tinc la intuïció que aviat passarà alguna cosa. Així és. Aquella nit de divendres, a les 2:30, una contracció bastant forta em desperta. Entre nervis i pròdroms ja no dormo, serà avui? De matinada expulso tap mocós, però al matí els pròdroms afluixen. Veig que el part no serà imminent, per tant, amb en Victor decidim seguir amb els plans que tenim per avui. Anem a dinar amb uns amics, així passem el dia distrets. A la nit, els pròdroms tornen i descanso el que puc, sense aconseguir dormir… El diumenge aprofitem per fer un passeig tranquil fins al riu, amb en Victor, la Nur i la meva mare. A la tarda descanso, per arribar bé al part. Ja he passat 2 nits intenses de contraccions que durant el dia se suavitzen i s’espaien, espero que no falti gaire perquè això comenci de debò, no tinc cap ganes d’anar dilluns a la visita amb la gine… Al vespre parlem amb en Kai, a tots ens agrada el dilluns 15 de juny perquè surti (La Nur és del 15 de desembre, així que serien 2 anys i 6 mesos clavats).
Diumenge vaig al llit amb una mica de neguit, realment desitjo que aquest prepart no s’allargui molt més, no vull arribar esgotada al gran dia… Igual que les dues nits anteriors no acabo de adormir-me profundament, tanco els ulls i descanso. Estic al llit, passant les contraccions ben arronsada, emocionada pel que vindrà i amb en Victor i la Nur dormint al meu costat. Passen un parell d’hores i alguna cosa canvia. Les contraccions s’han anat tornant més intenses i més constants, m’adono que avui naixerà en Kai, ho veig clar, dilluns 15 de juny, com desitjàvem. M’aixeco, ja no hi estic còmode al llit, necessito moure el meu cos. Passo unes hores molt agradables en la foscor i silenci de la nit. Al balcó, mirant les estrelles i la lluna, connectant amb totes les dones i mamíferes, em pregunto quants més animals al món estan en aquest moment en procés de part. Al menjador de casa, ballant en la foscor, música de Rosa Zaragoza, espelmes, moviment, nit, i totalment connectats, en Kai i Jo.
A mesura que han passat les hores, molt lentament, tot ha anat a més. Estic nerviosa, però alhora tranquil·la, sé que tot anirà bé. Tinc una altra filla, tot i això, aquestes sensacions són noves per mi, he llegit molt i em faig una idea del que puc esperar… Ara, per fi estic vivint en primera persona un part i és com un somni fet realitat. Tinc dolor, però no és tan intens com per no deixar-me gaudir d’aquests moments, tot arribarà. Ho disfruto en soledat fins que de matinada desperto en Victor. Acabi d’una forma o altra, aquesta nit ha estat màgica per mi i això ningú m’ho treu.
Quan comença a clarejar avisem les llevadores de part a casa, la Marga i la Cris. Sense presses, la Marga s’aixeca, ho prepara tot, i ve a veure com estem. La Nur i en Victor (que havia tornat al llit una estona) s’aixequen. Ara toca la part logística: avisar els avis, vestir-se, esmorzar, tenir les coses preparades… entre la claror del dia, atendre la Nur i haver de pensar temes concrets, les contraccions afluixen, no desapareixen, només donen una treva perquè la meva part racional funcioni millor. Parlo amb la Nur, li explico que en Kai ja vol sortir, em fa el petó més tendre del món… Aviat ella també tindrà un nou paper: germana. Va arribant gent: la Marga, la meva mare. Totes contentes, el gran dia ha arribat! Jo encara puc parlar i bromejar entre contraccions. Durant l’embaràs no teníem molt clar si volíem que la Nur estigues al part o no, li vam preguntar, suposo que tampoc ho va entendre molt. Com s’ho passa molt bé amb els avis, avui quan ha vingut la meva mare, ha volgut marxar amb ella, i a mi m’ha semblat el millor, no sé si estaria 100% per en Kai si la Nur estigués aquí.
La Marga em pregunta si vull tacte, tinc por, i si després d’aquests últims dies i la nit passada no he dilatat res? Ja sé que no estic a punt de parir en 1 hora, però les contraccions fan mal i estic cansada… espero haver avançat algo, encara que sigui poc… Amb molta cura, la Marga em fa un tacte, 3 cm! Bé, em sembla bé, a la Marga també! Estem d’acord que marxi a fer uns encàrrecs per allà a prop i li trucarem quan jo ho necessiti.
Ens quedem en Victor i jo en la intimitat de casa nostra, el treball de part segueix el seu curs. Noto que ell està nerviós, tot i això dóna el 100% perquè jo estigui còmode, ho hem parlat i sé que avui m’ho deixarà passar tot. Em molesta tanta llum, abaixem persianes. Vaig passejant amb només una samarreta i una manta que a vegades em dóna escalfor i a moments em molesta… uffff… ara si em fan mal les contraccions, em recolzo en un moble del menjador a cada contracció, i de tant en tant em cago en tot… “Victor, truca a la Marga!” Em sembla que fa res que ha marxat, però prefereixo que estigui aquí! Victor, massatge als ronyons, és on més mal em fa… ara no, apartat!, ara si massatge!… I jo, recolzada al moble tota l’estona.
De seguida arriba la Marga, li agrada el canvi que veu, diu que anem per bon camí. Proposa començar a inflar piscina, segur em va bé entrar a l’aigua, hi estic d’acord. Mentrestant vaig passant les contraccions amb un sac de llavors que em dóna escalfor, i els massatges i fregues als ronyons que em fan en Victor i la Marga. Tot, sense separar-me ni un moment del meu nou company: el moble del menjador del qual em sostinc. Em sembla que les contraccions aquí, de peus, i amb mig cos sobre el moble se suporten millor.
Joder quin mal! No sé si podré aguantar tot un part… encara no està la banyera? Necessito un canvi… A veure si allà millora. Al cap d’uns minuts, que se’m fan eterns, la piscina ja està a punt, fem un tacte abans d’entrar? Vull saber si estic avançant. Són la 13:00 estic de 6-7 cm (hauria preferit estar de 8-9 cm, però ok, 6-7 està bé), entro a la piscina, temperatura perfecta, oooh que bé s’hi està… sí que s’alleuja el dolor. Victor, entra amb mi! Tenim uns moments molt íntims i romàntics dins l’aigua, és una barreja molt estranya, tant de dolor i tant d’amor amb en Victor, instants molt bonics combinats amb un mal que comença a fer-se insuportable. Intento deixar-me anar, entregar-me al dolor, ja estic molt familiaritzada amb el mal de les contraccions després d’un prepart tan llarg (aquesta sensació que tant havia desitjat que arribes en la inducció del meu primer part). És ben bé com tants cops havia llegit en relats de part, com una onada. Penso sovint en Portbou, el meu poble, aquestes contraccions són onades de quan a Portbou hi ha llevant: grans, moooolt grans, s’acosten a la platja i trenquen en una explosió que mai saps fins on arribarà, inunden el passeig. Un petit descans, i ja veus venir la següent onada que arriba amb la mateixa força. Que bèstia! Hi ha llevant dins meu!
Ja començo a perdre el món de vista, hi sóc, però no hi sóc. En algun moment arriben l’Alexandra (la fotògrafa), i la Cris. Estic sola dins la piscina i estic flipant del dolor, no m’adono de tot el que passa al meu voltant, però em sento ben acompanyada, sempre que ho necessito tinc una mà a la que apretar, un mocador per mossegar, una mica d’aigua per beure o unes paraules de suport. Vaig buscant diferents postures a la piscina, fins que em sembla que ja no puc més, estic incòmode a l’aigua, vull sortir. Entre contraccions i amb ajuda surto, no sé com posar-me em fa mal tot…
Em miren, les constants estan bé, però a les llevadores els sembla que en Kai no està encaixat… em recomanen una postura estirada lateralment amb una cama més amunt que l’altre, aguanto un parell de contraccions i estic incomodíssima, provem de peus, un parell de contraccions aquí, horrible també… en aquest moment no m’importa si està encaixat o no, només vull posar-me d’alguna manera que no em faci tant de mal, vaig al lavabo i m’assec. El que més m’alleuja les contraccions és cridar, fer soroll i respirar-les com puc. Em sento horrible, no sé com posar-me ni que fer, no puc més, vaig preguntant: “què faig?, com em poso?” Òbviament no hi ha una resposta externa, el meu cos ja sap què ha de fer. Porten la cadira de parts i m’hi assec, ja fa una estona que tinc ganes d’empentar i així ho faig. Recordo molts relats de part que expliquen que empentar és alliberador, que sembla que a l’expulsiu, per fi, fan alguna cosa útil… i una merda! Per mi això encara és pitjor, apreto amb totes les meves forces i no sembla que avanci res, sembla que vulgui estrènyer contra una pedra gegant i aquesta no es mou ni un puto mil·límetre…
A la cadira de parts sento els dolors més forts que he sentit mai i crido com no ho havia fet mai. Surten uns crits de mi que no reconec, amb totes les tonalitats existents. En un costat tinc en Victor i a l’altre, la Cris, els agafo als 2, un amb cada braç repenjant-me dels seus ombros, tinc molta força, sé que els estic destrossant, però necessito agafar-me a alguna cosa per seguir empentant fort. La Marga és a terra, fa moltes coses, controlar constants, escriure molt sovint en un paper, i tot sense perdre de vista la meva vagina, ni deixar de donar-me suport.
Porten un fulard i me’l posen per darrere l’esquena i per sota les aixelles, en Victor de peu davant meu aguanta els 2 extrems, quan ve la contracció m’hi repenjo i apreto amb totes les meves forces. Estic sota el marc de la porta, entre el lavabo i el passadís, així que, com puc, seguda a la cadira de parts, poso un peu a terra i un altre contra la paret, em sembla que així puc empentar més fort.
Em desespero, aquí no passa res, no sortirà mai i no puc més. Entre contraccions, li dic a la Cris que podríem anar a l’Hospital perquè me’l treguin, “sí, ara” em contesta amb un to irònic i un somriure. En el fons no ho he dit seriosament, però està bé pensar que hi ha una alternativa. Entre contraccions respiro molt, fent soroll, la Cris m’acompanya en la respiració, m’ajuda molt, descanso, i agafo forces per la següent contracció. Se m’està fent etern, sembla que porti una eternitat empentant. “Està tot bé? No estem tardant massa?” M’animen, en Kai està perfecte, anem fent feina a poc a poc, em diuen que ja es veu la bossa. Clar! La bossa d’aigües encara no s’ha trencat! Està intacte i a cada contracció surt una mica, la veig amb un mirall, m’animen a tocar-la entre contraccions, em fa una mica de cosa, però toco, és calenta, toveta… I darrere comença a sortir el cap Va!, no pot faltar gaire…
Els crits, que semblava que no podien ser més bèsties, es tornen encara més animals, surten des del més profund del meu ésser. En la següent contracció noto una escalfor liquida, que m’alleuja el dolor per uns instants. S’ha trencat la bossa, aigües clares, diuen.
Sento el cap que ja vol sortir. A cada contracció surt una mica, però torna a entrar… Òstia!, que surti ja! Només desitjo tenir contraccions més llargues per poder empentar més fort i que surti d’una vegada! Dic que no puc més! M’animen, em diuen que ja està!, que no queda res. Respiro, “va, ara si!” apreto molt fort, sento l’anell de foc, sembla que tot hagi de petar, però s’acaba la contracció i en Kai encara és a dins. Em penso que em moriré, havia posat totes les forces en aquesta perquè sortís ja… Ha sortit un bon tros del cap i no ha tornat enrere, ho sento perfectament. Però en Kai encara és més a dins que a fora. No puc ni respirar mentre espero la següent contracció, faig sorolls i crits i per sort no tarda en arribar la següent onada. “Si! Aquesta és la definitiva!” agafo aire i començo a empentar intentant racionar la meva força.” JA SURT, JA SURT!” sento la veu d’en Victor emocionada i això em dóna la força que em falta per seguir apretant. Fins que ho noto tot, perfectament. Surt tot el cap, l’aro de foc crema intensament. Tot seguit, sento com la meva vagina ressegueix la resta del seu cos, que surt sense gaire esforç.
La Marga el rep i en 1 segon ja el tinc als braços, no m’ho crec, l’abraço i estrenyo prop meu, és preciós. Que bé que em sento, ha desaparegut completament el dolor i només hi ha plaer. En Victor al meu costat, està flipant. Miro en Kai, està bé, està perfecte, plora una mica, però als meus braços es calma de seguida. Ens fem un petó amb en Victor i ens abracem, quin subidon. Amb en Kai en braços m’acompanyen fins al llit. Allà estirats, la felicitat més absoluta, en Victor ens mira amb orgull i amor. En Kai calentet es mou sobre meu, és el nen més bonic del món. I jo encara no ho assimilo, Part Vaginal Després de Cesària, a Casa, amb totes les lletres, millor del que mai hagués somiat.
Són les 19h de la tarda, que vingui la Nur, així dormirem tots 4 junts. Abans que arribi, en Kai s’ha enganxat al pit i ha mamat una mica.
Noto com contraccions suaus, empento una mica i surt la placenta, la sento ben calenta, la recollim i es queda al nostre costat, encara amb el cordó umbilical que arriba fins en Kai. La Marga ens l’ensenya bé i ens l’explica.
Arriba la Nur, entra a l’habitació i li ensenyem en Kai, se l’hi il·lumina la cara. La família creix, Benvingut Kai!
Gràcies Aleksandra, per la teva professionalitat i discreció i per algunes de les millors fotos de la nostra vida.
Gràcies Cris, per la tendresa i el carinyo, per les teves mirades còmplices, per respirar amb mi, i també pel teu ombro i la teva cintura (estàs molt en forma!) 😉
Gràcies Marga, per la seguretat i la confiança absoluta, per la serenitat i l’experiència, per la teva mà sempre forta i segura, per no dubtar mai i per saber transmetre-ho tan bé.
Gràcies a les dues per fer-ho possible, per tenir clar que les dones sabem i podem parir i per aquest acompanyament completament respectat i ple d’amor.
Gràcies Nur, per ser una supergermana ja abans que en Kai neixis i per aquell bonic petó quan tot començava.
Gràcies Victor, sense tu res hagués estat igual. Pel suport incondicional, per creure en mi, per les carícies, les abraçades, els petons i la força que em vas transmetre quan més ho necessitava.I sobretot per ser el millor pare i company.
Gràcies Kai, per néixer i triar-nos com a família.